Les novetats de la normativa de facturació electrònica han estat introduïdes pel Reial decret 1619/2012, de 30 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament pel qual es regulen les obligacions de facturació, vigent des de l’1 de gener de 2013, en harmonització amb la normativa comunitària establerta en la Directiva 2006/112/CE, en la seva redacció donada per la Directiva 2010/45/EU.
El mandat comunitari suposa aplicar el mateix tracte a la facturació en paper i a la facturació electrònica, sense que això augmenti la càrrega administrativa sobre la facturació en paper.
La transposició a l’ordenament intern a través de l’esmentat Reglament, garanteix a través del seu article 8 per una banda, la llibertat d’expedició de les factures en paper o en format electrònic , i per l’altra l’obligació de garantir per l’expedidor, l’autenticitat de l’origen, la integritat del contingut i la legibilitat, des de la data d’expedició i durant tot el seu període de conservació.
Aquesta garanties d’autenticitat i integritat establertes a l’article 8 es poden portar a terme per qualsevol mitjà de prova admès en Dret i a través de controls de gestió usuals de l’activitat professional i/o empresarial del subjecte passiu que permetin crear pistes d’auditories fiables, és a dir, que permetin la connexió entre la factura i el lliurament de béns o prestació de serveis que hi documenta.
En una factura electrònica, la legibilitat adquireix una especificitat que no es dóna en les factures paper, obligant als contribuents a mantenir uns sistemes informàtics adequats per permetre que l’Administració pugui tenir accés a la informació i pugui analitzar-la. Per altra banda es requereix que el destinatari accepti el seu ús.
L’article 10 del Reglament 1619/2012 estableix una referència expressa a l’acreditació de l’autenticitat i la integritat en la factura electrònica, admetent també de manera redundant, tots els mitjans de prova admesos en dret vistos anteriorment a l’article 8.
Els sistemes de signatura electrònica avançada i intercanvi electrònic de dades (EDI) ja estaven vigents. El primer és d’aplicació més senzilla i el segon requereix de major infraestructura informàtica.
El sistema apuntat en l’apartat c) és la novetat. En el RD 1496/2003, que ara resulta derogat, s’establia un procés d’autorització per part de l’Administració Tributària d’altres sistemes de facturació electrònica que no fossin els de signatura electrònica o EDI, i que ara s’ha substituït per un sistema de comunicació prèvia que permet la seva utilització des del moment de la comunicació.
